dissabte, 7 de gener de 2017

T'agraden les mateixes pel·lícules que a mi?

Aquests dies em preguntava: quin tipus de peli m'agrada més?

Amb agilitat he trobat el què: m'agraden molt especialment les històries de superació personal. Aquelles on els personatges accedeixen a estats de més felicitat, realització, pau i d'altres valors superiors tot i les circumstàncies adverses. M'apassionen aquestes històries!


També amb agilitat he trobat algunes de les meves preferides en aquest capítol. Aquí van alguns exemples:

  • fa uns dies et recomanava Corazón Gigante. Fes una ullada als comentaris i mira la pel·lícula, i pensa si no és emocionant el camí que inicia el Fusi, el protagonista obès i mig marginat, durant el transcurs de les diverses escenes. A mi m'ho sembla.
  • de fa uns quants anys:  Billy Elliot. El Billy persegueix el seu somni i el culmina ballant el Lago de los Cisnes en un dels prestigiosos teatres de Londres, el Royal National Theatre. En aquesta bonica escena veiem com planta cara al seu pare, miner en lluita a les vagues del sector al Regne Unit en els anys 80, mostrant-li la seva determinació per ballar. I en aquesta altra, l'escena final de la pel·lícula, el moment del seu èxit final. Uau...
  • Una altra que he recuperat durant aquestes festes: L'indomable Will Hunting. En aquest cas, el Will, un adolescent que flirteja amb la llei i la delinqüència, i treballa netejant un Institut, és descobert com a geni de les matemàtiques. La seva rebel·lia contra el sistema es manifesta durant tota la pel·lícula en les formes més humanes que tots coneixem: negant l'amor, amagant els orígens, obviant el propi talent... Aquí una de les escenes que trenquen els seus esquemes, de la mà de Robin Williams en el paper de psicoterapeuta. 
  • Un darrer exemple: La teoría del todo. En aquest cas és el prestigiós físic teòric Stephen Hawking qui supera les circumstàncies i s'enfronta a una malaltia degenerativa de les més malignes, amb un diagnòstic terriblement limitant, i es lliura a l'amor, a la ciència i a la vida de la manera més esperançada i generosa (també cruel de vegades) que sóc capaç d'imaginar.


Quan mostro aquests exemples i la meva visió entusiasta de la vida, sovint rebo respostes que qüestionen la realitat d'aquestes històries i la utilitat de l'optimisme. I sí, les que aquí mostro són pel·lícules, és cert. I tot i que algunes d'elles es basen en històries reals, han passat pel maquillatge del director i els guionistes per evidenciar els aspectes més rellevants i "taquilleros" probablement, entenc que el missatge i l'aprenentatge que se'n deriva fins i tot s'incrementa. 

Vull dir que, no obstant, són exemples motivadors. Són referents a seguir o en els quals inspirar-nos. O no.

Et convido a mirar-ne alguna amb ment de principiant (l'actitud que ens proposa el Mindfulness) i a explorar si trobes algun dels teus talents, un d'aquells que tens i que no fas servir, per por o per desconeixement o perquè sempre vas amb presses.

I si vols, m'ho expliques?