Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canvi i oportunitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canvi i oportunitat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 d’agost del 2017

Pels salvadors del món: un arbre és un arbre

Per a aquells que es passen la vida fent, desfent, avançant, planificant i esperant omplir la seva vida de grans projectes ambiciosos (i qui no ho ha fet algun cop? Jo en sóc una experta!), un text per reflexionar.

De tant en tant... pensem en els arbres.
El fet que un arbre sigui un arbre és molt important per nosaltres. Ens beneficiem molt que l'arbre sigui un arbre.
De la mateixa manera, una persona hauria de ser una persona. Si una persona és veritablement una persona, vivent feliç, somrient, llavors tots nosaltres, tot el món es beneficiarà d'aquesta persona.
Una persona no ha de fer moltes coses per salvar el món. Una persona ha de ser una persona. Això és el fonament de la pau.
Thich Nath Hanh 

dilluns, 18 de juliol del 2016

Els imprescindibles: "Don Preciso se murió..."

Si ets una d'aquelles persones que vas tot el dia amb unes quantes "urgències" al cap, ocupada i preocupada per tot allò que presumiblement has de fer, comparteixo amb tu la frase que em diu la meva mare quan em veu en aquest estat: nena, Don Preciso se murió... y nadie lo echó de menos.

Les mares tenen algunes característiques comuns, de les que destaco aquestes dues relacionades amb el tema que ens ocupa:

  1. diuen "nens" i "nenes" als seus fills i filles fins i tot passats els 50 (el que fa l'afecte de mare ;-)).
  2. són sàvies. 

Amb aquesta frase la meva mare es carrega una de les creences socials inconscients més absurda d'aquesta societat tan egoica a la que vivim: que sense nosaltres el món es para, i que viurem eternament.

En fi, que si sou dels que descric a l'inici, penseu sobre la mateixa. Potser us ajuda a fer les vostres merescudes vacances sense remordiments!

Bones vacances!

dijous, 16 de juny del 2016

Les conseqüències de donar un pas: "Corazón Gigante"

Ahir vaig anar al cinema a veure Corazón Gigante. Filmaffinity ressumeix així la pel·lícula:
Als seus 43 anys, Fusi és un inadaptat amb sobrepès, que mai ha tingut nòvia i l'únic interès que té són les batalles de la Segona Guerra Mundial., que reprodueix en miniatura a l'apartament on viu amb la seva mare. Un dia rep un regal: un cupó per anar a una escola de ball, on coneix Sjöfn, una dona solitària com ell, i amb profundes ferides psicològiques.
Amb aquests personatges i a una Islàndia d'hivern, aquesta història ens presenta una sèrie d'aconteixements quotidians, trobades originals, afirmacions infantils carregades de sentit, situacions de bloqueig i sortides sorprenents alhora que humanes i pacífiques que podria ressumir en poques paraules. Ho intento.

Quan fas un pas, no importa cap a on ni com, inevitablement es desencadenen diversos aconteixements que et porten, sense dubte, a un lloc diferent a on eres.

Et mous i es mouen coses. I pot ser que no arribis al lloc on volies arribar, i tot i així, si vols aprendre, t'adones del camí recorregut, i somrius.

És commovedor escoltar i veure aquests dos personatges que pateixen diferents maneres de marginació social, un per obesitat i l'altra per transtorns psicològics, en els seus intents saludables i tenaços de lluitar per la vida.

Recomenable 100% si us interessen les històries psicològiques i els personatges observats amb un enfocament entre realitat i llegenda. Com si pogués ser ben bé un conte!

dijous, 12 de maig del 2016

Material adicional assistents curs "TÈCNIQUES DE PNL PER A L'ENTREVISTA EN SERVEIS SOCIALS"

Benvolgudes i benvolguts,

Aquí teniu els dos vídeos que vam comentar durant la formació. Torneu a fer-hi una ullada amb una mica més de perspectiva, una mica més de "3a posició":
  1. Marcianitos. És una mena de POPS explicat en forma de conte, oi? 
  2. ¿Te atreves a soñar?. Una manera molt  VISUAL de motivar-te per sortir de la teva zona de confort i atrevir-te a experimentar amb els teus nous coneixements






dijous, 10 d’abril del 2014

Aprendre dels errors: aportacions per continuar-ho intentant

No puc negar que quan algú de vosaltres m'envia algun material (escrit, link, referència) relacionada amb una lectura feta en aquest bloc, un tema treballat a un dels cursos que he donat o una sessió individual, m'alegra. No només això, sinó que m'entren moltes ganes de compartir-ho a través d'aquest mitjà que, entre d'altres objectius, té el de fer de recull de materials interessants i deixar anar idees i propostes per remoure aigües estancades, ànimes avorrides o ments rovellades.

La Xenxa Batllori, pedagoga i amiga amb la que la vida em va retrobant en diferents àmbits i moments, m'envia la seva versió del post  (Integrem d'una vegada per totes els errors com a part de la vida i camí de l'èxit?). La Xenxa, a banda de ser una excel·lent persona i una professional rigorosa i compromesa, també és mare de dos preciosos nens. Per això la seva reflexió inclou plantejaments sobre l'efecte en els infants de no permetre'ls equivocar-se, i aporta algunes pistes pels pares que sí que volen que els seus fills aprenguin a equivocar-se i a aprendre de les seves experiències, més enllà d'haver aconseguit o no el resultat desitjat.

Tinc el plaer de compartir les reflexions de la Xenxa amb vosaltres:

Més coses sobre Aprendre dels errors



divendres, 4 d’abril del 2014

Nous programes subvencionats per a la creació d'empreses a Barcelona Activa. Per a professionals del sector de la Construcció



Estem a punt d'iniciar una nova edició del programa per a emprenedors del sector de la construcció. 
Aquest programa, igual que en les edicions anteriors, va dirigit a professionals del món de la construcció que volen crear la seva pròpia empresa i requereixen d'assessorament i/o acompanyament.

El programa és subvencionat i durant el seu desenvolupament es combinen la formació amb tutories individuals.

L'objectiu és facilitar i aportar els coneixements i pràctiques necessàries per a la iniciació de l'emprenedoria des dels diferents enfocaments: màrqueting, financer, habilitats socials i personals.

Si t'interessa o coneixes algú que pugui estar interessat, aquí trobaràs tota la informació: 
  • Sessió informativa: 8 d'abril a les 16 hores al Convent de Sant Agustí (Comerç, 36)
  • Durada: del 29 d'abril al 2 de juliol.
  • Horari: tardes, de 18h a 21h. 
L'enllaç per registrar-se a la sessió informativa és el següent:

http://www.barcelonanetactiva.com/barcelonanetactiva/cat/creacio-d-empreses/programes-a-mida/emprendre-en-sector-construccio.jsp 




dimecres, 26 de febrer del 2014

Integrem d'una vegada per totes els errors com a part de la vida i del camí de l'èxit?

Probablement, segueixes sentint-te malament (culpable, incompetent, mediocre...) quan no obtens el resultat que esperaves. I probablement, segueixes sentint-te malament (avergonyit, fracassat, fora de lloc...) quan algú se n'adona que no has aconseguit allò que pretenies. Fins i tot després d'haver escoltat i haver-te agradat una de les premises de la PNL (una de les meves preferides) que diu que No existeix l'error, només l'aprenentatge, pot ser que això et segueixi passant.

Algunes de les creences socials que comporten aquest malestar en la no-consecució d'un determinat objectiu en un determinat moment, són en gran part la causa de la manca de creativitat i d'iniciativa en alguns sectors de la nostra societat. Creativitat i iniciativa que, dit sigui de pas, en aquests moments de profunds canvis socials, ens anirien de perles.

Per sort, ja fa temps que a més de la PNL, alguns autors i la premsa en general ens envien missatges amb pistes per canviar aquesta forma d'interpretar els esmentats "fracassos". A continuació us incloc alguns links amb aquestes referències. I precisament trio aquests, tot i que ja fa uns anys que van aparèixer publicats, per a que puguem observar des de la distància quant de cas hem fet d'aquestes, segons el meu criteri, sàvies recomanacions:


De La Contra de La Vanguardia: Si no te equivocas es que estás haciendo algo mal

De El País: El error como aprendizaje

De La Contra de La Vanguardia: Hay que dejarse en paz

Si has llegit els tres articles (i si no, doncs també), et convido a fer-te les següents reflexions:
  • quants cops et permets prendre riscos? Prens decisions que puguin comportar un cert grau d'incertesa per a tu?
  • com et sents quan ho fas?
  • quan no aconsegueixes exactament allò que volies, passes molt de temps lamentant-te? 
  • quan no aconsegueixes exactament allò que volies, tens l'hàbit d'analitzar quins són els aprenentatges que has extret de l'experiència?
I recordeu que l'experiència és allò que obtens quan no aconsegueixes allò que volies obtenir. I que tenir experiències enriqueix la vida!

I per últim, una frase de Fernando Pesoa: Llevo escritas todas las heridas de las batallas que evité. I posats a anar ferits, jo trio atrevir-me i, si cal, equivocar-me i aprendre.

divendres, 3 de maig del 2013

La curiosidad como expresión de la alegría

De nuevo una pequeña intervención en el suplemento ES de la Vanguardia, publicado el 27 de mayo de este año.

El tema: la curiosidad:

Mis pensamientos al respecto:

Einstein decía que él no era “más inteligente que los demás, aunque sí más curioso”. También nos animaba a “no perder nunca una santa curiosidad”. Un genio como él valoraba esta característica humana en especial por encima de otras.

La curiosidad es una de las habilidades psicológicas que se vinculan a la creatividad, juntamente con otras habilidades conductuales pero muy en consonancia, como son la actitud exploradora e incluso la capacidad transgresora. Sin curiosidad, sin exploración, sin transgredir y traspasar las fronteras de lo establecido ¿cómo podría existir y desarrollarse la creatividad? La curiosidad es un motor, una fuerza que nos empuja a buscar más allá de lo obvio, que nos anima a investigar en aquellas áreas de nuestra vida que nos interesan.

Desde un punto de vista emocional: si una cosa no me importa, no me genera curiosidad; y por lo tanto, podemos vincular la curiosidad al Amor, como una forma de desarrollo, tal como aprendí de Marcelo Antoni, gran terapeuta y maestro: aquello que me despierta una atracción o interés en cualquiera de sus formas (intelectual, admirativo, experiencial, erótico-sensual...).

Se atribuye a Saramago una frase en la que dice que “la vejez empieza cuando acaba la curiosidad”. Y si tomamos como referencia el otro extremo de la vida, la infancia, es precisamente la curiosidad el motor que lleva a un niño a expandirse, a crecer, a salir de su zona de confort y relacionarse, aprender, descubrir y atreverse a explorar en situaciones desconocidas que le harán ir dibujando hacia dónde quiere orientar su vida.

Mientras escribía estas letras, me daba cuenta de que en cierto modo me molestaba relacionar la curiosidad a algo negativo. Y escribí que “a mi modo de ver, cuando vinculamos la curiosidad con matices negativos, es porque la incluímos en la familia de la chafardería, del cotilleo, del chismorreo”. Luego investigué un poco y en el libro de J. Antonio Marina “Crear en la vanguardia” (La Vanguardia ediciones, SL) encontré la respuesta de la mano de Tomás de Aquino. Este filósofo distingue entre la “vana curiosidad, que considera como un cotilleo estéril, y la studiositas, que era el real deseo de conocer. Mientras aquella es efecto del aburrimiento, esta es el verdadero impulso de la inteligencia”. Me tranquiliza saber que se trata simplemente de que nos faltan palabras para abarcar tanto matiz y tanta riqueza en la existencia.

 El artículo completo:

La curiosidad no mató al gato (La Vanguardia)


dimecres, 27 de febrer del 2013

Els 5 penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir
ARA
Barcelona | Actualitzada el 09/02/2013 20:20


Ens passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives. Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:
1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.
2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.
5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.



dimarts, 27 de novembre del 2012

Ponències 1a Setmana de l'Ocupació a Igualada

Taller de coaching per emprenedors
Un cop finalitzada la 1a Setmana de l'Ocupació a Igualada, la UEA ha penjat a la seva web les diferents ponències que es van dur a terme durant la mateixa.

Les trobareu aquí:

Unió Empresarial de l'Anoia

Hi ha material molt interessant, publicat pels diferents professionals que treballem en el món de l'emprenedoria i del creixement professional i personal.

La 1a Setmana de l'Ocupació va esdevenir tot un seguit d'actes amb una gran afluència de públic i transferència de coneixements i experiències útils i inspiradores per aquells que cerqueu feina, ja sigui perquè actualment estan a l'atur o perquè volen aprofitar les oportunitats que ofereixen les crisi i fer un canvi d'orientació professional.

La paraula "reinventar-se" és una paraula recorrent en aquests temps, vols probar de reinventar-te tu també?

Tot seguit teniu la valoració dels organitzadors:

Èxit absolut de la Setmana de l'Ocupació a l'Anoia

dijous, 6 de setembre del 2012

La Contra de La Vanguardia: "El compromiso es un elemento clave de la felicidad"

Potser tinc l'atenció esbiaixada i aquests dies només presto atenció a articles i notícies que tenen a veure amb l'optimisme i el tirar endavant; o potser és que tal i com estan les coses, els mitjans de comunicació s'esforcen a posar-hi èmfasi per animar una mica el personal; o potser una mica de les dues coses. Segurament és una mica de cada.

Aquesta Contra de La Vanguardia m'ha encantat.

El compromiso es un elemento clave de la felicidad (La Contra de La Vanguardia)

(Si no pots llegir-la, clicka aqui):

El compromiso es un elemento clave de la felicidad (La Contra de La Vanguardia)

dijous, 30 d’agost del 2012

OPTIMISME DESPRÉS DE LES VACANCES (malgrat la que està caient...)

"El firmament no és menys blau perquè els núvols ens l'amaguin o els cecs no el vegin".

                               Proverbi  danès.

Les vacances em renoven, em carreguen d'energia.

Si viatjo lluny m'obren la ment i m'amplien la perspectiva, m'ajuden a agrair la fortuna de tot el que visc, tinc, sóc.

Si em quedo propet de casa, em fan gaudir de les arrels i la quotidineïtat sense presses i amb una mirada més neutra i serena.

I sigui com sigui, sempre em fan replantejar-me alguna cosa: m'animen a recuperar algun hobbie oblidat, a fer més esport, a menjar millor, a incoporar nous hàbits (per exemple, comprar coses a les botigues de segona mà o demanar a la meva mare que m'ajudi a posar títol als meus articles o cursos).

Aquest estiu, tot això s'ha vist reforçat per una de les lectures que he fet: "La força de l'optimisme" Ed. 62, de  (Luís Rojas Marcos,), psiquiatra i moltes coses més, és un personatge ple d'experiències i humanitat que en aquest llibre combina la ciència, la reflexió i l'estil novel·lat. El llibre és senzill de llegir i entendre, i ens dóna algunes pautes per potenciar la força -immensa- de l'optimisme.

Com a primera pista i seguint amb el meu convenciment que l'autoconeixement és el punt de partida de qualsevol millora voluntària de l'ésser humà, et proposo un exercici basat en els 3 elements que Martin Seligman (Optimisme i Autoconeixement: exercici), psicòleg especialitzat en l'estudi de l'optimisme i el seu desenvolupament, conclou que concreten la valoració que fem d'allò que ens succeeix, i com aquesta valoració ens situa al grup dels optimistes o dels pessimistes.

Et convido a llegir-los i a observar alhora com has interpretat en diferents situacions alguns successos de la vostra vida. Així doncs, el primer pas serà que trobis 3 situacions de la teva vida que siguin significatives per a tu; després, llegeix aquests 3 elements i identifica com els has interpretat i quins resultats has obtingut (ei, sigues sincer amb tu mateix@):
  1. La permanència: quan els optimistes pateixen una desgràcia, tendeixen a pensar que es tracta de quelcom passatger (no així els pessimistes, que ho viuen com quelcom etern). Això els permet passar pàgina més ràpidament i dedicar-se a resoldre i avaçar, en comptes de quedar-se bloquejats i instal·lats en la queixa.
  2. La penetrabilitat: els optimistes es perden menys en generalitzacions catastròfiques i són capaços de limitar les causes i conseqüències del transtorn que pateixen, deixant via lliure a les noves oportunitats de la Vida.
  3. La personalització: els optimistes es culpabilitzen poc o gens, mentre que els pessimistes fan recaure sobre les seves esquenes bona part de la culpa d'aquelles situacions adverses davant les quals es troben.
Com ha anat? Quin grau de permanència, penetrabilitat i personalització dones a les teves experiències? I això, com et fa sentir? Si aquest exercici t'ha fet adonar-te'n d'alguna cosa que vols canviar, ja tens el punt de partida per a començar a practicar l'optimisme.

Com he comentat més d'un cop en alguns cursos, no vull entrar en judicis sobre si és millor ser optimista o pessimista: només que cada opció té les seves corresponents conseqüències en quant a com és la teva vida. Sí vull explicar que segons dades estadístiques i científiques ("Aprenda optimismo", Martin Seligman. Ed. Debolsillo) els optimistes són més feliços que els pessimistes, assoleixen les seves fites amb més facilitat i menys cansament, i tenen millor salut.

L'optimisme, l'automotivació i l'assoliment són tres de les competències descrites per Daniel Goleman a la seva valuosa formulació sobre la Intel·ligència Emocional ("Inteligencia Emocional", Daniel Goleman, Ed. Kairos). Estan íntimament relacionades. La bona notícia és que totes les competències de la Intel·ligència Emocional, més enllà del nostre caràcter i la nostra personalitat, es poden entrenar i desenvolupar.

"La força de l'optimisme" ens dóna algunes fòrmules interessants a seguir.

Enhorabona als pessimistes, perquè aquest llibre us ho posa una mica més fàcil.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Descobrir la vocació als 40: la formació

Després de 22 anys de treballar a una entitat bancària, amb crisi personal i professional incloses al final d'aquest periode, vaig canviar la meva orientació professional.Tot i que no estava planificat, el dia que vaig fer 40 anys va ser el primer que no vaig tornar a La Caixa: molt significatiu.

40 anys ja és una edat considerable. Amb poca experiència en el món de la psicoteràpia i la formació a empreses i organitzacions, una força superior a la por i a la renúncia a una vida còmoda i segura, em va ajudar a donar el cop de timó que feia molt desitjava donar.

Van ser unes quantes les aventures i desventures que vaig surfejar com vaig poder fins assolir una certa estabilitat professional i econòmica (que, com a la majoria, la crisi amenaça amb desestabilitzar). I ara, aquí estic: amb aquesta doble orientació que va del grup a la persona i a l'inrevés, per reforçar des d'ambdues perspectives els aprenentatges de cadascuna d'elles: de la formació i el desenvolupament grupal a l'atenció individual en diferents formes.

Dos són els elements en aquest moment se m'apareixen com decisius d'aquesta força que em va acompanyar en el canvi:
  1. Descobrir una veueta interna i persistent que existia des dels meus anys de BUP i COU en la meva versió més "empollona", prenent apunts de la forma més clara i ordenada i extensa possible, arxivant-los en versió manual i digital, que em deia "per a quan jo ho ensenyi als meus alumnes...". La vocació de la formació està en mi des de sempre... I jo sense assabentar-me fins uns quants anys després!
  2. El concepte ampliat de la paraula "formació", que si miro de front em sona seca, eixuta. Durant els meus mesos de treball a Mèxic, en el projecte que la LIMEDDH (Liga Mexicana por la Defensa de los Derechos Humanos) em va convidar a compartir i al que dec una gran part d'aquesta força pel meu canvi, vaig aprendre que la seva paraula per "formació" és "capacitació", i em va agradar. Més enllà de "formar", "capacitar" o "fer capaces les persones". Després aquest concepte s'ha anat ampliant amb altres accions (acompanyar, assessorar, impulsar, inspirar, ensenyar a descobrir, generar curiositat, motivar..) acompanyades d'actituds més obertes i que abarquen més enllà de la pura formació.
I aquí estic, en aquest procés d'anar ampliant i modificant el meu propi concepte de la professió a la que he decidit dedicar-me, i buscant com adaptar-me en la pràctica a aquestes canvis d'estructura conceptual, considerant la coherència entre ambdós, pràctica i concepte, com una de les meves guies.

(Si deseas leerlo en español, haz click en http://ampliacionentradasmonicalapeyra.blogspot.com.es/#!/2012/08/descubrir-la-vocacion-los-40-la.html)


El meu "canvi de xip" al Telenotícies TV3

El Telenotícies aquest any dedica el seu mini-espai especial a la programació d'agost a mostrar casos d'algunes persones que han fet un "Canvi de Xip" a la seva vida.
Diumenge 19 d'agost vaig poder explicar el meu. Tan de bo l'entusiasme amb que jo em veig (d'una manera tan imparcial com puc) serveixi a algunes persones a creure que hi ha altres maneres de viure, a banda d'aquella que tenim si és que no ens fa feliç.

Clickeu aquí si voleu veure els 2 minuts de reportatge:
http://www.tv3.cat/videos/4215010/Canvi-de-Xip-Monica-Lapeyra

I si voleu llegir una mica més, clickeu a:

http://monicalapeyra.blogspot.com.es/2012/08/descobrir-la-vocacio-als-40-la-formacio.html

diumenge, 8 d’abril del 2012

Entrevista a La Vanguardia: "El placer de vivir solos"

Viure sols per a algunes persones és un plaer i per d'altres una obligació. El Jordi Jarque, periodista de La Vanguardia amb el que sempre és un plaer col·laborar (i ho dic de debò!) ens mostra en aquest article diverses opinions d'experts barrejades amb dades i reflexions.

El meu granet de sorra en aquesta investigació vull exposar-la com una obertura a noves maneres de viure a les noves escenes que la societat actual ens ofereix i ens repta a integrar de la manera més intel·ligent i enriquidora possible.

Amb vosaltres, "El placer de vivir solos", de Jordi Jarque:

http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20120406/54280961957/el-placer-de-vivir-solos.html

divendres, 4 de novembre del 2011

Pels assistents al curs "LA INICIATIVA I LA CREATIVITAT COM A EINES PROFESSIONALS" al Dept. de Justícia de Girona. Els vostres MAPES MENTALS.

Aquí estan. Els mapes que vau crear vosaltres mateixos i que ressumeixen tot el què vam fer durant el curs. Doneu-hi una ullada de tant en tant i recordeu que, tal i com diu l'article que ens va repartir la  (gràcies, Rosa) editat el 23/10 al País Semanal, "Más práctica y menos teoría", sovint ja sabem la teoria i ens entretenim en ella com a bona escusa per a no passar a la pràctica. Aquest és el link de l'article:

http://www.elpais.com/articulo/portada/practica/teoria/elpepusoceps/20111023elpepspor_8/Tes




dilluns, 17 d’octubre del 2011

Pels assistents al curs "Gestió del canvi i l'Oportunitat" al CEJFE

Per completar algunes qüestions que han sortit durant les sessions formatives, clickeu al link següent, on trobareu diferents entrades referides a la Gestió del Canvi i l'Oportunitat.

http://monicalapeyra.blogspot.com/search/label/canvi%20i%20oportunitat

També podeu llegir aquest text, que enllaça amb la Dimensió Espiritual de la que parlàvem avui precisament...

•Uno de nuestros errores fundamentales es el de creer en la solidez y la seguridad de las cosas. De ese modo, creamos una ilusión mental de estabilidad: “Soy una persona de tal tipo. Estas son mis opiniones. Mi cuerpo es así. Vivo de este modo y hago estas cosas”. Es como si, hallándonos camino del patíbulo, siguiéramos creyendo que somos eternos. Pero ésas no son más que las historias que nos contamos para tener algo a lo que aferrarnos. La experiencia pura de nuestra vida, su materia prima- las imágenes, los sonidos, los olores, los sabores, las sensaciones y los pensamientos- están continuamente en proceso de cambio. ¿Dónde existe realmente algo sólido y permanente?... 

•Pero existe una alternativa. En lugar de tratar de seguir negando el flujo de cambio y de vivir en conflicto podemos intentar comprender y vivir de acuerdo a los distintos estadios de la vida. Podemos renunciar al intento de crear “cosas” sólidas, relaciones sólidas y un mundo sólido al que aferrarnos y abrirnos de verdad a lo que la vida nos presenta instante tras instante. Es así como aprendemos a vivir en lo que Alan Watts denominaba “la sabiduría de la inseguridad”, una actitud carente de intención y que no se resiste, en modo alguno, a la desaparición de las cosas.

Vipassana dels autors J.Goldstein y J. Kornfield.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

UNA VISIÓ POÈTICA RELACIONADA AMB LA GESTIÓ DEL CANVI: Àngel Gabilondo

Abans que l'Àngel Gabilondo (filòsof i metafísic i també poeta) fos ministre, jo ja coneixia els seus escrits i llibres.

Del llibre "Contigo", que prenc quan tinc petites estones per llegir algun dels breus textos que contè, us transcric un fragment inspirador de l'article "Empezar de nuevo".

Trobareu una manera poètica i subtil de plantejar-nos alguns dels aspectes que treballem amb un altre vocabulari (objectius, flexibilitat, coherència...) i un altre enfocament, més hard, en els cursos de Gestió del Canvi.

Allà va:
Suele decirse que es bueno empezar de nuevo. Supongo que tiene sus inconvenientes. Tampoco es previsible ni deseable que, instaurado un inicio para siempre, ya no haya posibilidad alguna de reorientarse. No está claro, en todo caso, que sea lo mismo empezar que reanudar. Las huellas de lo vivido como rastros de memoria son también cuerpo propio y forman parte de lo que somos. No parece fácil, ni siquiera tal vez posible, recuperar el primor de lo primordial. Aunque brote con la máxima limpieza, lleno de sentido y de verdad, siempre pervive incluso lo borrado. Tal vez sea entonces mejor reconocer que sólo cabe la novedad asumiendo que para uno mismo ya no hay más nacimiento. Pero quizá haya amanecer. Conviene despertarse sin dejar de ser quien anocheció con el día pasado. Al menos, no del todo. Buscamos revivir.
Lo pasado nos pasa y nos acompaña. Muchas veces en silencio, pero es nuestro, tanto como a la vez ya no nos pertenece. Somos, en cierto modo, lo que hemos vivido. Pero no sólo. También lo que buscamos y lo que perseguimos. Por eso, puestos a empezar otra vez, es importante reconocer los pasos, y no sólo para no repetirlos sino para, en su caso, darles más consistencia y alcance. No pretendemos dejar por concluidos ni nuestros inicios. Una y otra vez reescribimos un pasado para que nos impulse en otras direcciones y nos ofrezca nuevas perspectivas.


divendres, 15 de juliol del 2011

Entrevista a Claudio Naranjo: EL MUNDO ACTUAL DEBE INTEGRAR MENTE, EMOCIONES E INSTINTO.

Entrevista a Claudio Naranjo (por David Barba).

Revista Mente Sana, núm. 65

Els que heu assistit a algun dels meus cursos d'Intel·ligència Emocional o heu treballat amb mi en sessions individuals esteu familiaritzats amb el concepte de "3 intel·ligències" o "4 Dimensions" , que sovint treballem a partir del conte "La alegoría del carruaje" (Jorge Bucay).  Avui m'agradaria que llegíssiu aquesta entrevista a Claudio Naranjo, que parla de la integració dels 3 centres de manera sublim, i enllaçant el concepte amb l'actual crisi.
Espero que per a vosaltres també sigui un plaer la seva lectura:
La crisis actual no es sólo una crisis económica. En su último libro La Mente Patriarcal (RDA) el autor sostiene que se trata de una crisis global de nuestra civilización, que debe dar paso a valores más espirituales.

Pionero de la psicología transpersonal, referente indiscutible de la Gestalt, psiquiatra y autor prolífico, Claudio Naranjo fue discípulo de maestros como Fritz Perls o Swami Muktananda y se convirtió en figura clave de la integración entre la psicología occidental y las tradiciones espirituales de Oriente. Hoy, nos advierte del peligro de buscar la felicidad por el camino del éxito y la subordinación al lucro.

¿Cómo podemos dejar atrás la presente oscuridad?
Con paciencia. San Juan de la Cruz escribió Noche oscura como un manual para aprendices, para que supieran que la oscuridad es sólo una etapa del camino. Dice Fritjof Capra (físico austriaco) que es este tiempo crucial, la primera y más importante transición tal vez se deba a la caída del patriarcado. En el declive, la oscuridad se vuelve insoportable y sólo nos queda la fe en que la oscuridad siempre precede a la iluminación.

Entonces, ¿hay esperanza?
Edgar Morin (filósofo francés) me comentó una vez que un factor favorable para que la civilización se salve es, paradójicamente, “el gran peligro” al que se enfrenta… El mejor camino hacia la transformación del mundo es un cambio en la educación. Sólo una educación basada en el autoconocimiento y en el amor, podrá alumbrar a seres humanos más conscientes.

Parece difícil en un mundo lleno de cinismo y competitividad…
<><><>  </> <><><>   <><> </>
La buena noticia es que nos estamos dando cuenta de que el problema es la civilización patriarcal. Durante miles de años la hemos ensalzado, pero ahora se nos ha tornado peligrosamente obsoleta. Así que, para dejar atrás esa crisis, deberíamos poner en tela de juicio el concepto de civilización. Además, las diversas neurosis que aquejan a las personas no son más que respuestas adaptativas ante las agresiones de la sociedad patriarcal: los males del mundo son los males del alma, de manera que el autoritarismo el espíritu gregario, la explotación, la avaricia, la corrupción… son una amplificación social de nuestros conflictos interiores.

¿Vivimos en una civilización inconsciente de su locura?

Lo que consideramos nuestra condición civilizada es una barbarie mayor que la de aquellos a quienes llamamos bárbaros. Exaltamos el progreso científico y tecnológico pero ¿y si juzgáramos nuestra civilización de acuerdo a cualidades como la benevolencia, la capacidad de convivir pacíficamente o la apertura a la dimensión espiritual de la vida?

¿Qué podemos hacer para cambiar nuestra civilización?

En Cambiar la educación para cambiar el mundo defendí que la educación debería ser un espacio de desarrollo de personas completas y armoniosas en vez de estar consagrada a la instrucción. Así, se les roba tanto a los educadores como a los educandos la oportunidad de sanar, evolucionar y descubrir una vida verdadera. Pero no podemos crear una educación nueva si los formadores se centran en inculcar información y no desarrollan competencias para formar seres humanos.

Su propuesta para la educación consiste en explorar una virtud sin moralismos, ¿es posible?

El moralismo es secretamente inmoral: menosprecia para dominar y, además, se convierte en enfermedad cuando lo volvemos contra nosotros mismos. En cambio, la condición virtuosa es aquella en la que los actos resultan buenos porque uno está bien. Y para estar bien, necesitamos integrar los 3 amores: el eros y el gozo, la ternura y la compasión, y la devoción y el amor admirativo. Estos tres amores corresponden a nuestros tres cerebros o centros: la cura para los males del alma y del mundo consiste en integrar mente, emoción e instinto.

Su fórmula posee otro ingrediente: el factor neutralizante.

La educación en el amor tiene que acompañarse de una educación en el desapego, que es ese factor neutralizante. Así, evitaremos que uno de los 3 centros tiranice a los otros. Existe una tiranía del instinto, del falso amor y de la falsa devoción. Todas las formas de amor pueden degradarse. Y esto es lo que observamos en el mundo: el apego al placer, bondad fingida, respecto compulsivo… Son momentos de vida en los que escasean la felicidad, la compasión y el sentido de lo sagrado.

Ante esta degradación, ¿cómo acceder al verdadero amor?

Deshaciendo nuestras mentiras. Hay una falsa devoción a los ideales: el patriotismo, por ejemplo, es una especie de obligatoriedad cultural; y la mercantilización del sexo, si hubiera libertad, sexual, no existiría la pornografía. En realidad, la intensidad sexual no lleva muy lejos: el eros es más satisfactorio cuando se combina con la devoción y nos enamoramos.

Tampoco solemos amarnos a nosotros mismos…

El egoísmo no tiene nada que ver con el amor a uno mismo, sino que es un parche para tapar el vacío de no sentir la propia existencia. Ni siquiera nos aceptamos. Dice Lao Tsé que cuando la armonía natural se perdió, surgieron las leyes. Pero las leyes son deformaciones de una experiencia primaria de virtud original, de obediencia a uno mismo que nos conecta con la divinidad.

¿Qué consejo le daría a quien comienza a buscarse a sí mismo?

Mira a tu corazón. Esto no significa detenerse en los sentimientos, sino ir más allá: llegar al fondo de ti. Tener contacto con la propia profundidad es tener contacto con lo divino y, para ello, es necesario tener sed de búsqueda. Esa sed es una manera de ir llenándose. La sed se transforma en devoción, y así se hace camino. El espíritu de búsqueda es la raíz de todos los caminos posibles: sin él, estamos perdidos.


LA MENTE PATRIARCAL

Claudio Naranjo analiza y desmonta los cimientos de nuestra sociedad patriarcal.

Según el autor, la exaltación desequilibrada de algunos rasgos masculinos como la competitividad, la agresividad y el predominio del intelecto sobre la afectividad solidaria son los principales factores que amenazan con destruirnos.


dijous, 27 de gener del 2011

ENTREVISTA a la Cadena SER: Canviar de vida.


Ja fa 5 anys que vaig decidir reinventar-me... Vaig deixar l'entitat financera a la que treballava i vaig optar per tenir una vida més feliç i més plena (tot i que no exempta de "perills" i dificultats...) .

Fa uns dies em van trucar de la Cadena SER per preguntar-me sobre el meu procés al prendre aquesta important decissió. Avui, després de moltes peripècies, dificultats i moments feliços, no m'apenedeixo en absolut.

Us animo a tenir confiança en vosaltres mateix@s i a donar algun pas o "el pas" definitiu.

Si voleu sentir l'entrevista sencera (14'), aquí va el link: