El sentit de la Vida. Vídeo entrevista Víktor Frankl

En altres entrades (aquesta i aquesta altra) he parlat d'un personatge que admiro i em serveix de referència en moments de dubtes existencials: Viktor Frankl. L'home que va sobreviure a un camp de concentració i que va aprofitar la seva estada allà per dissenyar  teories i filosofies que es resumeixen en una frase:

L'home té la llibertat d'escollir la seva actitud 

i d'aprendre en qualsevol situació, 

per difícil que sigui.

A més de revisar la seva vida i la seva obra, et convido a veure'l i escoltar-lo en aquesta entrevista. La seva determinació i la calidesa sòlida de la seva veu també és part intrínseca de la forma en què interpreta la vida i amb la que ret homenatge a l'ésser humà com a tal.

Entrevista a Viktor Frankl

És un punt de partida per iniciar la lectura de la seva obra. No t'ho pensis massa, diu coses que poden millorar la teva vida a partir de ja mateix.

Les conseqüències de donar un pas: "Corazón Gigante"

Ahir vaig anar al cinema a veure Corazón Gigante. Filmaffinity ressumeix així la pel·lícula:

Als seus 43 anys, Fusi és un inadaptat amb sobrepès, que mai ha tingut nòvia i l'únic interès que té són les batalles de la Segona Guerra Mundial., que reprodueix en miniatura a l'apartament on viu amb la seva mare. Un dia rep un regal: un cupó per anar a una escola de ball, on coneix Sjöfn, una dona solitària com ell, i amb profundes ferides psicològiques.

Amb aquests personatges i a una Islàndia d'hivern, aquesta història ens presenta una sèrie d'aconteixements quotidians, trobades originals, afirmacions infantils carregades de sentit, situacions de bloqueig i sortides sorprenents alhora que humanes i pacífiques que podria ressumir en poques paraules. Ho intento.

Quan fas un pas, no importa cap a on ni com, inevitablement es desencadenen diversos aconteixements que et porten, sense dubte, a un lloc diferent a on eres.

Et mous i es mouen coses. I pot ser que no arribis al lloc on volies arribar, i tot i així, si vols aprendre, t'adones del camí recorregut, i somrius.

És commovedor escoltar i veure aquests dos personatges que pateixen diferents maneres de marginació social, un per obesitat i l'altra per transtorns psicològics, en els seus intents saludables i tenaços de lluitar per la vida.

Recomenable 100% si us interessen les històries psicològiques i els personatges observats amb un enfocament entre realitat i llegenda. Com si pogués ser ben bé un conte!

Ampliant: El Sentit de la Vida i Víktor Frankl (2)

Moltes gràcies, Robert. En Robert Long, expert en PNL i director de teatre Metta-Robert Long/ em fa arribar aquest altre text, del mateix autor i el mateix llibre, que complementa el que vaig publicar fa uns dies.

Sigui com sigui, l'afegeixo doncs estem atenent un tema essencial per a l'espècie humana en el qual, sota la meva opinió, és urgent incidir.

“El sentido de la vida ha de buscarse en el mundo y no dentro del ser humano o de su propio psique, como si tratara de un sistema cerrado.... La autentica meta de la existencia humana no se cifra en la denominada autorrealización... Ser hombre implica dirigirse hacia algo o alguien distinto de uno mismo, bien sea realizar un valor, alcanzar un sentido o encontrar a otro ser humano. Cuanto más se olvida uno de sí mismo -al entregarse a una causa o a una persona amada- más humano se vuelve y más perfecciona sus capacidades. En efecto, cuanto más se afana el hombre por conseguir la autorrealización más se escapa de las manos, pues la verdadera autorrealización sólo es el efecto profundo del cumplimiento acabado del sentido de la vida. En otras palabras, la autorrealización no se logra a la manera de un fin, más bien como el fruto legítimo de la propia trascendencia.” (El hombre en busca del sentido, Herder p133)

MINDFULNESS: donar al temps el seu tempo natural

(Emmarcat en el curs Mindfulness: la pràctica de l'atenció plena en el lloc de treball del CEJFE Dept. Justícia Generalitat de Catalunya)

Abans de començar la impartició d'algun dels meus cursos, observo el meu entorn i cerco algun element relacionat per vincular-ne els continguts al món, a la nostra vida quotidiana. Per dotar-lo d'un enfocament més pràctic, i per donar-hi coherència també.
Avui venia de comprar terra per les plantes del balcó i he vist aquestes fotografies a un aparador:

He pensat: ja ho tinc, ja tinc el vincle del curs amb la realitat.

Què és el que ens transmet aquest anunci, que oferta "conèixer el teu fill abans de néixer"? Sóc absolutament partidària dels avenços científics, només faltaria, i admiro els que es dediquen en camps com la medecina o la millora de les condicions de vida de tants i tants éssers humans que viuen en la misèria, esclavitud, guerres. I també entenc les parelles que estan esperant una criatura i no poden evitar la temptació de veure com és i com es mou abans que arribi l'hora del naixement (segurament jo també em deixaria seduir per la idea!).

No obstant, em plantejo: no estem alterant el ritme natural de les coses? No sona certament estrany conèixer un bebè abans que neixi?

Estem massa orientats al resultat. Al final. Al producte resultant.

I això ens fa perdre la capacitat de deixar-nos sorprendre, de gaudir de cada moment dels processos de construcció de la nostra vida. No suportem la incertesa, volem respostes per a tot i les volem ja. I de vegades fins i tot neguem l'existència d'allò que impedeix que tinguem resposta. Volem saber què passarà i assegurar.nos que "així serà".

Saber viure en la incertesa requereix un pas previ: acceptar que la vida és incertesa. Que el suposat control que pensem tenir sobre les coses és una fal·làcia, una mentida que ens expliquem per patir menys. Però no tenir respostes és una altra manera de patir que ens acostumat a anar dissimulant gràcies als descobriments de la ciència, a comprar productes que ens asseguren resultats i a la capacitat d'autoengany que hem desenvolupat per no fer front a aquesta senzilla evidència: la incertesa està de forma constant a les nostres vides.

El Mindfulness és un instrument afavoridor per practicar el sosteniment de la incertesa. Perquè s'enfoca en el present, i el present és l'única cosa que és certa. Saber quins són els meus pensaments en aquest precís instant, quina és la meva acció, quina és la meva necessitat o desig, quina l'emoció. Això ho sé perquè ho observo en el meu organisme. No hi ha possibilitat d'engany: és perquè ho estic experimentant. I saber-ho, tenir consciència els meus pensaments, sentiments, sensacions i accions en cada instant em fa prendre decisions més acurades.

L'altre dia vaig llegir això:

- Prens alguna cosa per ser feliç?
- Sí: decisions.

I ja pensava així, que la vida es va fent pas a pas. I que més val que siguin passeta-decissions i no pas passets-reaccions.

Recull de reflexions sobre la tria entre Salut i Alegria

(Referint-nos al post anterior a aquest)

Riques i saboroses reflexions les que m'envieu. Us agraeixo la generositat del compartir.

Poso en comú algunes de les idees que m'han semblat més enriquidores.

Generalment trieu la salut per sobre de l'alegria les persones que heu patit en la pròpia pell o en algú proper una malaltia greu que ha generat patiment físic o emocional. Aquest és un hàbit generalitzat: valorem i apreciem allò que ens falta o que podem perdre. Em suggereix la cançó del Serrat, Lucía:

"No hay nada más bello

 que lo que nunca he tenido, 

nada más amado 

que lo que perdí"

Molts emfatitzeu la relació òbvia i indubtable entre salut i alegria: l'alegria reforça la salut (científicament comprovat) i estar sà ens facilita l'alegria. Per això la tria entre ambdós concepte es fa complicada. Perquè són indestriables.

També llegeixo algunes confusions entre conceptes, per l'abstracció dels mateixos (nominalitzacions): felicitat, il·lusió no són el mateix que alegria, tot i la seva forta relació.

I m'ha encantat llegir com molts de vosaltres confieu en la vida i en el 2014, i en comptes de triar, voleu les dues i a més, afegiu desitjos: diners, força, un nòvio, caps comprensius, sort, tranquil·litat i il·lusió són els que també voleu en presència a la vostra quotidianeïtat.

Algunes aportacions sobre la responsabilitat: alguns comenteu que voleu salut, que l'alegria ja us la procureu vosaltres. I altres que voleu alegria, que cuidar-vos ja us cuideu molt i tot i així trobeu a faltar les ganes de riure. Interessant que pensem on posem més energia: en cuidar la salut i deixar que l'alegria vingui sola, o a l'inrevés.

I per últim. els resultats de la votació:

• ALEGRIA: 61,5% 
• SALUT: 16,9%
• LES DUES: 13,8 %
• ALTRES RESPOSTES: 7,7 %

(Total de participants: 65 a data 13/1)

Gràcies de nou. Seguim reflexionant i compartint durant el 2014.

(Per veure l'origen: http://monicalapeyra.blogspot.com.es/2014/01/molt-felic-2014-i-una-reflexio-sobre_2.html)

Molt feliç 2014 i una reflexió sobre els valors

Aquestes dates són donades als desitjos. 

Desitgem als altres, demanem per a nosaltres i pels que ens envolten. 

I allò que desitgem ho busquem entre aquelles qüestions, generalment abstractes, que aporten valor a la nostra vida, aquelles coses que ens fan sentir “bé” (“bé” és segurament l’abstracció més utilitzada!).

I observava que molta gent diu amb vehemència i convenciment: “Desitjo salut, doncs la salut és el més important”. I sí, estic d’acord que la salut és important. I més aquests mesos que he tingut algunes persones properes i estimades amb malalties importants.

No obstant això, em plantejo: és més important la salut o l’alegria? És millor estar fotut de salut i alegre, o malalt i content? Perquè la salut, de per si, no dóna la felicitat: tots coneixem persones sanes i amargades. I algunes (no tantes, és veritat que és més difícil) que tot i tenir dolors o malalties, es prenen la vida amb saviesa i il·lusió.

Per tant, aquí deixo una reflexió tot just encetat el 2014: 

Salut o alegria? 

Si haguéssiu de triar, amb quina us quedaríeu?

(M'agradaria saber la teva opinió: si t'inspires i t'animes, escriu-me a monica@iocus.es)

De tornada!

A la feina, a casa, a les activitats diàries. Les vacances se t’acaben o ja se t’han acabat.  En la majoria dels casos amb un regust agradable, i amb una mica de sort, amb les bateries carregades i un saquet de sensacions riques i obertes que pots anar recordant durant el curs per recarregar les bateries si se’t descarreguen. Tot i que aquest ha estat un estiu remogut i difícil també per algunes persones properes, les vacances no tenen garantia d’absència de problemes o dificultats.

El setembre és un bon moment per fer-te un propòsit. Petit o gran. No cal que canviïs la teva vida només perquè l’estiu t’ha donat molt de temps per pensar i has descobert que podries canviar algunes coses (hàbits que no t’acaben d’aportar gran cosa, actituds que et desgasten, llocs que acostumes a freqüentar i realment no t’agraden, la botiga on compres i el dependent és antipàtic). Tenir temps per pensar ja ho porta, això: te n’adones de coses òbvies i simples que estan al teu abast i que les presses del dia a dia no et permeten veure. I curiosament, de vegades et sorprenen: com no ho havia vist abans?

Doncs tria una d’aquestes coses que no t’acaben de convèncer, i mira-te-la amb una barreja de repte i de carinyo. Comprovant l’energia que hi dedicaràs i la intenció que t’ajudarà. I sense més, fes-ho.

Aquest estiu vaig tenir la sort de dinar amb una gran dona de negocis, i em va donar un consell:  “no et cansis mai de treballar, ni que sigui gratis: el benefici sempre et torna d’una manera o altra”. Juntament amb aquest consell, afegeixo un altre per no perdre l’equilibri: “vigila amb cura el teu nivell d’energia i d’alegria: el benefici sempre et torna d’una manera o altra”.

Bona tornada!

(Para leer este artículo en español:
http://ampliacionentradasmonicalapeyra.blogspot.com.es/#!/2013/08/de-vuelta.html)

Els 5 penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir

ARA

Barcelona | Actualitzada el 09/02/2013 20:20

Ens passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives. Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:

1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.

5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.

http://www.ara.cat/societat/penediments-mes-frequents-sacosta-mort_0_862713904.html

Gestió del temps PIMEC SABADELL. La importància i la urgència.

Ja hem finalitzat el curs. Ha tingut una durada de 20 hores durant les quals hem analitzat molts dels paranys en els quals caiem quan volem fer una bona gestió del temps, i hem donat algunes respostes i obert alguns camins per seguir treballant aquest tema que, qui més qui menys, considera el seu "taló d'Aquiles".

Com una de les qüestions bàsiques en la Gestió del Temps és fer una distinció real i coherent amb els nostres objectius i valors d'aquelles tasques que ens ocupen que són IMPORTANTS o són URGENTS, voldria compartir també amb els que no heu assistit al curs aquest discurs del President de Coca Cola quan s'acomiada del seu lloc. Interessant i inspirador.

DISCURSO DE DESPEDIDA DEL PRESIDENTE DE COCA COLA (MUY CORTO Y EXCELENTE).

El discurso más corto... por Bryan Dyson.

"Imagina la vida como un juego en el que estás malabareando cinco pelotas en el aire". Estas son: Tu Trabajo, Tu Familia, Tu Salud, Tus Amigos, y Tu Vida Espiritual, y tú las mantienes todas éstas en aire.

Pronto te darás cuenta que el Trabajo es como una pelota de goma. Si la dejas caer, rebotará y regresará. Pero las otras cuatro pelotas: Familia, Salud, Amigos y Espíritu son frágiles, como de cristal. Si dejas caer una de estas, irrevocablemente saldrá astillada, marcada, mellada, dañada e incluso rota. Nunca volverá a ser lo mismo.

Debes entender esto: apreciar y esforzarte por conseguir y cuidar lo más valioso. Trabaja eficientemente en el horario regular de oficina y deja el trabajo a tiempo. Dale el tiempo requerido a tu familia y a tus amigos. Haz ejercicio, come y descansa adecuadamente. Y sobre todo...crece en vida interior, en lo espiritual, que es lo más trascendental, porque es eterno. Shakespeare decía: Siempre me siento feliz, ¿sabes por qué? Porque no espero nada de nadie, esperar siempre duele. Los problemas no son eternos, siempre tienen solución. Lo único que no se resuelve es la muerte.

La vida es corta, ¡por eso ámala!

Vive intensamente y recuerda: Antes de hablar... ¡Escucha! Antes de escribir... ¡Piensa! Antes de criticar... ¡Examina! Antes de herir... ¡Siente! Antes de orar ¡Perdona! Antes de gastar... ¡Gana! Antes de rendirte ¡Intenta!

ANTES DE MORIR...¡¡ VIVE!!

Descobrir la vocació als 40: la formació

Després de 22 anys de treballar a una entitat bancària, amb crisi personal i professional incloses al final d'aquest periode, vaig canviar la meva orientació professional.Tot i que no estava planificat, el dia que vaig fer 40 anys va ser el primer que no vaig tornar a La Caixa: molt significatiu.

40 anys ja és una edat considerable. Amb poca experiència en el món de la psicoteràpia i la formació a empreses i organitzacions, una força superior a la por i a la renúncia a una vida còmoda i segura, em va ajudar a donar el cop de timó que feia molt desitjava donar.

Van ser unes quantes les aventures i desventures que vaig surfejar com vaig poder fins assolir una certa estabilitat professional i econòmica (que, com a la majoria, la crisi amenaça amb desestabilitzar). I ara, aquí estic: amb aquesta doble orientació que va del grup a la persona i a l'inrevés, per reforçar des d'ambdues perspectives els aprenentatges de cadascuna d'elles: de la formació i el desenvolupament grupal a l'atenció individual en diferents formes.

Dos són els elements en aquest moment se m'apareixen com decisius d'aquesta força que em va acompanyar en el canvi:

1. Descobrir una veueta interna i persistent que existia des dels meus anys de BUP i COU en la meva versió més "empollona", prenent apunts de la forma més clara i ordenada i extensa possible, arxivant-los en versió manual i digital, que em deia "per a quan jo ho ensenyi als meus alumnes...". La vocació de la formació està en mi des de sempre... I jo sense assabentar-me fins uns quants anys després!
2. El concepte ampliat de la paraula "formació", que si miro de front em sona seca, eixuta. Durant els meus mesos de treball a Mèxic, en el projecte que la LIMEDDH (Liga Mexicana por la Defensa de los Derechos Humanos) em va convidar a compartir i al que dec una gran part d'aquesta força pel meu canvi, vaig aprendre que la seva paraula per "formació" és "capacitació", i em va agradar. Més enllà de "formar", "capacitar" o "fer capaces les persones". Després aquest concepte s'ha anat ampliant amb altres accions (acompanyar, assessorar, impulsar, inspirar, ensenyar a descobrir, generar curiositat, motivar..) acompanyades d'actituds més obertes i que abarquen més enllà de la pura formació.

I aquí estic, en aquest procés d'anar ampliant i modificant el meu propi concepte de la professió a la que he decidit dedicar-me, i buscant com adaptar-me en la pràctica a aquestes canvis d'estructura conceptual, considerant la coherència entre ambdós, pràctica i concepte, com una de les meves guies.

(Si deseas leerlo en español, haz click en http://ampliacionentradasmonicalapeyra.blogspot.com.es/#!/2012/08/descubrir-la-vocacion-los-40-la.html)