divendres, 17 d’abril de 2015

DESPRÉS DEL DESERT. Viatjar sense viatjar

L'Albert aquest any no ha vingut a la Caravana, però ho va fer al 2013. Té la capacitat de viatjar amb la fantasia, per tant, i després de llegir aquest conte seu, jo diria que potser sí que, a la seva manera, ha fet el viatge...

Llegeix, llegeix, que és molt bonic!

Sorra a les sabates

Cauen un, dos, tres, mil granets de sorra que m'he endut d'aquell paradís infinit…

Encara em couen els ulls de contemplar tanta immensitat, tanta quietud, tant silenci. Els dies passen ràpids en el país on el temps no passa. Marquen les hores els meus passos sobre la sorra, i l'anar i venir d'un sol immens, majestuós, potent, que ens dona força, i que ens regala la millor de les nits en el seu adéu. Un llit de sorra, acaronat per una brisa fresca, ens embriaga de son després de pujar i baixar per la noria de la vida, que són aquelles dunes que algun déu desconegut amb turbant ens va regalar ja fa molts anys…

Sorra a les sabates. Obro la bossa, trec les botes, les giro, i encara cauen uns quants granets d'aquell desert que encara veig. Somric, i penso que la màgia dels dies passats ja mai deixaran d'existir, i imagino que sempre que els vulgui reviure, només hauré de girar les sabates perquè encara caiguin uns quants tresors lluents que em recordin la immensitat del paisatge, i em recordin totes les ensenyances viscudes, les llàgrimes basades des de la sinceritat i la nuesa de la veritat compartida amb les ànimes dels desconeguts que s'han convertit en companys de viatge.

Sorra en els records... I allí, caminant sense importar el destí, apareixen sense previ avis ombres i fantasmes de les nostres vides. Una darrere l'altre aniran passant, com postals antigues que retroben llum i color, imatges oblidades que ens regalaran els petons i les llàgrimes del passat. I una carícia es convertirà en una nit luxuriosa, i un adéu en una tristesa inevitable, i una copa de vi en un ball desenfrenat i lliure, i una sorpresa en el millor dels regals, i un germà en un confident, i un pare en el regal de la vida, i una mare en l'amor més sincer… I així, com aquelles fotografies que encara guardem en aquella caixa de sabates, hem viscut en un espai intemporal acompanyats de tots els protagonistes de les nostres obres. Com si d'actors de teatre fossi'm, ens hem posat sobre l'escenari, i sense por hem recitat els versos que ens han alimentat per avançar en les dies més difícils.


Encara tinc sorra a les sabates. Somric. Sento una agradable sensació. Retorna el vent vigorós i potent, i totes les imatges dels dies passats se'm presenten galopant en la meva memòria, de cop, barrejades, com embriagades per l'embranzida del record d'aquesta sorra eterna. Com cavalls desbocats cavalcant per entre les dunes, saltant de la nit al dia com una dansa lleugera dels silencis compartits. Paraules que mai es diuen broten sense vergonya impulsades per una força invisible que bé de les entranyes del temps, i d'aquesta manera buidar amablement el cos del pes de les pors i dels neguits.

Estic aquí? Encara no. Segur? Potser encara estic allí. Obriré els ulls i veuré aquell cel virginal i pur? Si, segur que sí. Sempre que vulguis tancaràs els ulls i estaràs allí, perquè ara ja és teu. Segurament no tot, per així poder tornar a buscar tot allò que encara et falta d'ell. I com un amant fidel, sempre esperarà el teu retorn... Potser serà a l'octubre, potser l'any vinent, potser en un altra vida, però ja mai més podràs oblidar la seva aroma, la seva dolçor, el seu misteri, la seva carícia…

Acabo de buidar la bossa. Estic cansat. Suposo que la intensitat d'aquests dies et deixa una mica buit. Les emocions empeltades de calors, del suau cansament del caminar, es dimensionen en aquest paisatge màgic i incert. Tot pren molta força. I hem intentat ser sincers, i hem compartit misteris, i petites mentides, i grans veritats, i millors somriures, i tendres carícies, i un parell d'amargues llàgrimes.

Tot això, i encara moltes coses més que em deixo per a les properes aventures, se'm presenten davant meu avui, un dia després de tornar d'un somni imaginari que jo no he viscut, d'un viatge més no viatjat, però que la memòria dels meus records em regalen com una extensió dels vostres dies. I qui diu que no es pot viatjar amb la imaginació! Qui ho diu? Jo no, perquè si ho fes deixaria de sentir agradables cançons d'una sorra que encara es deixa caure de les meves sabates…

Torna suau, no et precipitis, deixa't caure sense pressió ni exigències en aquest nou dia, que ja no és el camí del desert, però que encara et regala una mica de sorra a les sabates…


Carta oberta als homes i dones de la caravana del desert.